Un article publicat el 21/12/2023 per Vicent Molins
El dia que Joan Romero explicà que l’ampliació del port convertiria el cap i casal en Algesires o Marsella
La primera vegada que vaig vore al professor Joan Romero crec que encara no tenia els 18 anys (jo, ell sí). Era en una aula de la Facultat de Geografia i Història de l’avinguda Blasco Ibáñez. Romero, encara que no la portava, pareixia anar amb una llanterna per la classe, il·luminant una foscor que era fosca precisament perquè la llum encara estava per arribar.
Parlava –amb la fluïdesa de qui es divertix explicant– sobre com gran part de les ciutats es configuraven en un sistema orbital nou: ja no giraven a partir dels seus sistemes nacionals, sinó que buscaven desesperadament el seu lloc global. A vegades en contra del seu interés pròxim, altres vegades capturades per corporacions més altes i més pesades que la seua pròpia talla.
Uns anys després vaig compartir matí amb Romero en la cafeteria de la Nau. En altres taules feien molt de soroll i era per això que ell baixava la veu: immediatament se li escoltava més clar. Parlàvem sobre l’aparent bona premsa de la melancolia (assumpte d’enorme èxit editorial) enfront del descrèdit del futur, poc exercitat. Va ser just en eixe moment quan, per iniciativa pròpia, va parlar del port i l’ampliació nord.
Parlar del port, insistia amb veu nítida, és el nostre futur: “El següent moment més complicat és ara: si es perpetra l’ampliació nord del port, la decisió marcarà un abans i un després. Ens assenyalarà en el club de les ciutats brutes, com Algesires i Marsella, en lloc d’emprar la qualitat territorial i paisatgística com un actiu econòmic. Té una importància històrica, tanta que mereixeria un debat ciutadà assossegat sense prendre decisions que seran irreversibles. Hauria de ser objecte de discussió en una campanya electoral perquè els ciutadans foren conscients, que fora una discussió col·lectiva i no sols de xicotets grups d’interés”.
El debat, en xicotet, s’ha volgut soterrar amb un brindis: no és una casualitat, havia de paréixer que les autoritats estaven convidades. Convidades a celebrar, encara que no a decidir: un avanç tan incontestable no requerix debat. Avanç, avanç, avanç (en el segle XX: “Valencia avanza a través de grandes vías por el viejo Turia para conectarse en coche con los principales centros de poder”). Sense que es conega qui avança, o si avancem tots, sense que es conega si allò que s’avança compensa els retrocessos possibles.
En esta òrbita –farcida d’ajustos a favor de noves sobiranies– era el moment de triar en quin club de ciutats volia estar València. Però València no ha triat. Ho han fet per ella. Romero parla envoltat de soroll. Amb veu baixa, però la paraula molt alta.
Vicent Molins (València, 1986) és geògraf i director de l’Agència Districte. Col·labora en Culturplaza i en El Confidencial. És autor de La nova guia de València, Club a la fuga i València, el relat d’una ciutat.
